Un altre any i una altra vegada ens trobem a dalt d’un cim per celebrar el Dia Internacional de les Muntanyes.
I un altre cop ens hem de repetir que els cims, les muntanyes, són un indret que ens cal preservar. Ho diem sovint, les muntanyes són fràgils. En un temps en el que les distàncies són relatives, ja no ens queden indrets en els que l’impacte generat per l’èsser humà no hi arribi amb tota la seva intensitat.
Ja no només queden afectats els espais naturals propers a l’hàbitat humà. És igual el lluny que estigui el cim de la muntanya: les expedicions comercials, els trescs o fins i tot el suposat interès per la natura o la recerca, estan agredint l’entorn, de forma constant, creixent.
Els mateixos protagonistes d’aquest gaudir de les muntanyes i el que s’hi relaciona, hem de ser els primers en prendre cura que la nostra interacció amb el medi natural també crea impactes nocius al mateix.
Al reivindicar la “wilderness” en el sentit de mantenir la naturalesa salvatge sense que aquesta quedi modificada per l’acció de l’home, hem de pensar en les agressions més evidents: la pol•lució, la contaminació ambiental i acústica, la construcció i desenvolupament sense límits d’infraestructures de comunicació, l’explotació de recursos naturals, industrials, habitatges o espais per l’oci, però també hem de conscienciar-nos que el senzill contacte amb el medi natural deixa rastres que malmeten l’entorn de les muntanyes.
Les deixalles, l’erosió del nostre pas pel terreny també entren en flagrant contradicció amb aquest esperit “wilderness”.
Tant de bo no quedi llunyà el dia que associacions com la nostra no ens vinguin al cap només quan es pensa en refer el que s’ha malmès, i prevalgui el nostre missatge de no embrutar per tal de no haver de netejar, de construir de forma sostenible per tal de no denunciar instal•lacions obsoletes, de fer una praxi d’impacte zero per tal de no haver-nos de lamentar d’alguna activitat feta al medi natural.

I per això, avui ens reunim aquí, al cim de Les Agudes, una muntanya ben propera a l’àrea metropolitana, envoltada de múltiples amenaces en forma de la massificació de la presència humana, la contaminació de tot tipus (ambiental, acústica, deixalles,…), l’especulació, l’ús massiu del medi natural que la rodeja, les vies de comunicació que travessen les comarques properes, etc

I volem fer-ho com sempre, que el nostre pas no hi deixi petjada i es preservi l’equilibri que la pròpia natura ha atorgat a aquesta muntanya.

Avui, els que ens hem reunit aquí per celebrar el Dia Internacional de les Muntanyes, tornem a fer un clam per fer conscients a totes les persones que les muntanyes són vulnerables, malgrat la seva inmensitat, que l’atractiu que tenen per a nosaltres, que les sensacions de benestar que ens sedueixen de les mateixes i ens fa gaudir-ne’n, neixen precisament del fet que durant milers d’anys s’ha preservat el seu equilibri natural i que la mà- directa o indirecta- de l’home no les ha malmès ni n’ha afectat els seus cicles vitals.

Volem fer esment d’un fet que, malauradament, dia a dia es fa més palès: les, sovint, estèrils discussions respecte l’accés als espais naturals i a les muntanyes en concret. Cada any vivim situacions vergonyoses pel que fa a ascensions i activitats que tenen més a veure amb l’anhel competitiu, de superacions de fites esportives, més pròpies de realities shows o espectacles de circ, que no pas de fruir de la vivència que proporciona la descoberta del medi natural.
Potser s’està fent realitat la dita que si la muntanya no ve a tu, ets tu qui ha d’anar a ella i, evidentment si el fet d’anar-hi comporta traslladar-hi totes les nostres contradiccions – materials i no tan materials- la muntanya se’n ressentirà.
I, pensem, que aquest debat no només s’ha de circumscriure a una ètica de l’accés. No podem oblidar que freqüentment les regulacions per accedir a aquest medi es relacionen amb interessos d’imatge política i econòmics. Res més cínic que posar peatges en nom de la “preservació” medi- ambiental, o establir dialèctiques bizantines sobre qui s’ha de fer càrrec dels rescats per tal de justificar l’obligatorietat d’acomplir un seguit de condicions, quan, d’altra banda, els esforços- públics i privats- per tal de preservar a curt, mig i llarg termini el medi natural són tan escadussers.

No volem desaprofitar aquesta ocasió que ens ofereix el fet de reunir-nos aquí, per fer-vos partícips de la satisfacció que ens proporciona la celebració del vintè any d’activitat de la nostra associació, Mountain Wilderness de Catalunya.
I la millor mostra que allò que ens plantejàvem un llunyà 1989, pren més sentit que mai, és quan des de múltiples àmbits socials, associatius i del món de l’alpinisme es compta amb nosaltres per estendre la nostra pràctica de la “wilderness”.

Especialment orgullosos ens sentim d’haver dut a terme aquest estiu una intervenció sobre el terreny a la serralada del Huayhuash, amb l’objectiu de netejar de deixalles aquest indret, i de fer una tasca de conscienciació entre les comunitats de la zona dels avantatges de mantenir net l’entorn de la serralada per desenvolupar-hi projectes sostenibles de turisme, i de preservació cultural i ecològica de la regió. Objectius que, pensem, hem assolit amb escreix i que ens mostren que el camí emprès mereix tot l’esforç esmerçat.

Una bona manera de cloure la celebració d’aquesta efemèride és la propera edició d’un llibre commemoratiu on volem reflectir tot el sentit que té la defensa dels espais naturals de l’agressió de l’acció de l’home.

No ens cansarem d’alçar la nostra veu per escampar-ho als quatre vents, que ja prou de canvis i agressions als cims del nostre país i de tot el planeta.

Per això els excursionistes que ens hem reunit avui aquí, fem una crida a la humanitat, començant per les institucions com a principals responsables, però també a tots els particulars amb poder de decidir i a tots els ciutadans que de manera responsable hi podem contribuir, i manifestem:

- PROU SOROLL: Silenci! Cap vehicle motoritzat terrestre o volador prop dels cims de les muntanyes i evitem-ne l’accés al cor dels parcs naturals, sigui per interessos especulatius, sia en nom del lleure o del mal anomenat “turisme actiu”
- PROU BRUTíCIA : Els espais de muntanya han de ser els primers en mantenir-se nets. No només nets de deixalles, tampoc no hem de permetre alterar el cicle natural de l’aigua fent neu artificial, modificant els aqüífers i contaminant amb bacteris per fer més neu.
- PROU EXPLOTACIÓ : A les muntanyes és on comença el procés de deteriorament del cicle vital, les hem de desocupar. Si hi ha instal•lacions obsoletes s’han de desmuntar, no podem permetre que hi hagi restes de mines o d’altres explotacions abandonades, antigues construccions de les empreses hidroelèctriques o pistes d’esquí en desús com Llessuí, Rasos de Peguera o La Tuca...
I prou de dobles discursos, que en nom del progrés i la democratització de l’accés a l’entorn de l’aire lliure, interpretin l’espai de les muntanyes com un immens parc temàtic, sense atendre en cap moment a les formes d’explotació i viure del medi natural que les comunitats d’aquest han mantingut al llarg de segles.
I no ens podem oblidar que en molts indrets, els interessos derivats d’explotacions dels recursos naturals (mines, aigua, fusta,...) passen per sobre de qualsevol intent de preservar l’equilibri natural.

- PROU IRRESPONSABILITAT: Tots en som responsables i començant pels alpinistes, hem de fer que les nostres activitats no malmetin les muntanyes. Aturem la proliferació de vies ferrades o d’instal•lacions artificials i recollim tota la brossa de les expedicions. Hem de començar a de-construïr per recuperar espais, hem de fer que desapareguin velles instal•lacions, ja obsoletes, per guanyar nous paisatges, hem d’evitar construccions monstruoses com les moltes que hi ha arreu de les muntanyes (Andorra, Vall d’Aran...) i aturar aquest afany inexplicable d’explotació constant.
- PROU ESPECULACIÓ: Si hem aconseguit de classificar el territori per a preservar-ne alguns espais, creant parcs naturals i àrees protegides, no confonguem les prioritats. No s’han de mercantilitzar aquests espais fent-hi més accessos, deixant que s’hi endinsin els taxis, convertint alguns refugis en autèntics hotels, fent d’indrets on l’equilibri de la natura ens ha ofert un present inestimable, en veritables parcs temàtics d’esports d’aventura. I tot això mentre els alpinistes som tractats de delinqüents si fem un bivac o patim un accident, o hem comès l’inexcusable errada de no seguir fil per randa no se sap quina clàusula contractual d’una assegurança.
Les institucions, però també els ents privats no poden jugar a explotar i promocionar els espais protegits amb l’excusa que tothom té dret a gaudir-los, perquè si bé això és cert, la responsabilitat també passa per no supeditar-los a interessos purament turístics i del mercat del lleure.

Mantinguem-ho salvatge!
Salvem les muntanyes!