Per la dignitat i la qualitat de l’alta muntanya. Prou depredació del territori!

 

D’un temps ençà veiem impotents com un model depredador de territori està treient el nas a l’alta muntanya del nostre país. Aquestes muntanyes que sempre haviem cregut a recer de la destrucció que per exemple succeia a les zones de la costa, avui dia estan en el punt de mira de promotors i especuladors amb aparent condescendència i permivisitat de les administracions.
A les planes és el golf, al litoral són les platges i a la muntanya és l’esquí. Els pretextos varien però l’objectiu sempre porta a construir i especular. El model bàrbar que ens ha deixat la costa convertida en una contínua urbanització, no podem permetre que sigui el referent a seguir pels Pirineus.

En els darrers anys poques activitats han generat un consens tant acrític com l’esquí de pista en els estaments polítics, econòmics i mediàtics. Així han proliferat projectes variats de construcció i ampliació d’estacions que han gaudit d’un gran beneplàcit, estenent-se fins i tot una certa sensació de barra lliure. En aquesta uniformitat s’ha fet difícil trobar escletxes on exposar punts de vista divergents que s’apartessin de la visió oficial-idílica difosa de les pistes d’esquí (centres creadors de riquesa, paradisos de la diversió, gaudir de la natura....) Tanmateix és una obvietat que a més dels aspectes positius que puguin tenir també presenten greus inconvenients.

En front d’això també ha resultat complicat fer arribar la veu de l’excursionisme, reivindicant el seu paper i l’existència d’altres maneres d’acostar-se i concebre l’alta muntanya, que per altra banda venen de molt enrera. L’alta muntanya per ella mateixa, on el seu bon estat de conservació és el millor reclam.
Malgrat el que es pugui pensar mirant,llegint o escoltant els mitjans de comunicació –sembla que a Catalunya tothom sigui esquiador- aquest model de muntanya té molts adeptes que no pas les estacions d’esquí. La suma d’excursionistes, naturalistes, gent que vol descansar, viatjants, simples turistes, escaladors, alpinistes... sumem un nombre importantíssim de gent que potser per la seva pròpia heterogenitat no ha canalitzat un discurs en defensa d’un altre esquema de desenvolupament per l’alta muntanya que respecti aquells valors que hi anem a buscar. Tot i així cal deixar clar que no es tracta d’un conflicte entre dos col.lectius (els esquiadors i la resta). De fet hi ha gent que comparteix i compagina les dues aficions i també molts esquiadors que profesen un gran respecte per l’alta muntanya. El problema és el creixement permanent de les estacions d’esquí: en nombre, en terreny ocupat i en territori afectat per les noves “necessitats” (apartaments, carreteres d’accés, serveis...). La deriva de les estacions d’esquí en parcs temàtics, en activitats amb un funcionament industrial, on el seu principal consum és el territori, i on la seva raó de ser depassa de molt el facilitar el lliscament sobre la neu. De tot plegat se´n deriven un seguit de conseqüències negatives sobre el medi natural però també en la pràctica d’altres activitats començant per l’excursionisme (degradació d’espais, pèrdua d’intensitat, desaparició del silenci...).

Si analitzem l’impacte econòmic, la gran raó esgrimida i el motor que tira endavant tot el circ que s´ha anat muntant, no negarem el paper de revulsiu i complement d’ingressos que pot jugar el negoci de l’esquí. Però com en la ramaderia la sobrepastura és dolenta, en l’esquí, l’abús, el creixement indiscriminat i la barroeria pot suposar que els beneficis d’avui siguin la hipoteca del demà.
D’altra banda també constatem que la majoria d’ingressos van a parar ben lluny de les muntanyes, de la mateixa manera que la propietat de segones residencies i part del territori. Per tant tenim que objectivament el negoció rodó no el fa la gent de muntanya. Excepte algun potentat ,aquesta queda relegada a jugar un paper de subaltern, amb uns diners més a la butxaca però amb la pèrdua de territori, identitat i propietat. Com a contrapunt proposem mesures més a escala, dissenyades amb armonia i on la gent del territori sigui la màxima beneficiària. Un panorama on també reivindiquem el que d’una forma més imperceptible, però constant al llarg dels anys, els excursionistes hem aportat a les valls pirinenques, com a important conjunt que també som de “consumidors”. Sens dubte són uns ingressos inferiors als de la industria constructora i la indústria de l’esquí, però amb una gran diferencia: no porten asociada cap factura paisatgístico-ambiental, són absolutament sostenibles i distribuits al llarg de tot l’any.

No ens oposem a la presència d’un nombre determinat de pistes d’esquí als Pirineus, sempre que s’avinguin a uns condicionants de proporcionalitat i sensibilitat. El problema rau en el seu constant expansionisme, afectant cada any nous boscos, noves comes, nous racons, nous cims... esdevenint així un creixement incompatible amb el manteniment de la qualitat i la dignitat dels espais d’alta muntanya.

Volem una alta muntanya que conservi la seva grandesa, la seva natura, la seva mística i la seva qualitat com a grans elements definidors. No volem una muntanya cada cop més banalitzada. Però pretenem i entenem també, que això no és posible sense un futur digne i pròsper per als seus habitants. En aquest punt ens oposem radicalment a la falsa dicotomía que s’ens planteja: complexos d’esquí o misèria. El futur i benestar de la gent del Pirineu no passa imprescindiblement pel creixement sostingut que no sostenible de la indústria de l’esquí. Creiem en altres models per aconseguir millores en la qualitat de vida basats en projectes menys agresius, menys trencadors d’equilibris i llegats i amb menys danys “colaterals” al medi ambient i la pràctica d’altres activitats.

Per tot això des de Mountain Wilderness de Catalunya, des de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya, des de l’excursionisme en general demanem:

- Una moratòria de qualsevol projecte de construcció o ampliació de pistes d’esquí.

- L’aposta decidida per programes de creixement verament sostenibles. Un procés on reclamem un paper dinamitzador i de suport per part de la Generalitat

- Que els projectes i actuacions a realitzar en espais l’alta muntanya estiguin delimitats per la cura i la sensibilitat que requereix la seva fragilitat i especificitat.

- Un control del creixement urbanístic, basat en la racionalitat i limitant la construcció de segones residències.

- Que l’activitat tradicional ,que és l’excursionisme, sigui tinguda en compte -d’acord amb el seu gran arrelament social- en la presa de decissions, com un agent més amb implicacions i repercusions sobre el territori.