A la concentració hi van participar uns 200 excursionistes de diferents entitats de Catalunya. Podem dir que en aquesta acció tot el col·lectiu excursionista hi estava representat: escaladors, alpinistes, esquiadors de muntanya, excursionistes, etc.

El dissabte vàren anar arribant la majoria i a La Foneria, desprès de sopar es va iniciar una agradable vetllada, amb la col·laboració dels músics de la Cerdanya, en Josep Casas a l'acordió i el seu company amb el violí.

Al matí, a l'hora prevista tothom va anar cap al punt de trobada on també anaren arribant els companys que venien directament dels seus punts d'origen. L'objectiu d'aquesta ascensió era expressar el malestar que sent el moviment excursionista per el model urbanístic que s'està imposant al Pirineu. D'aquesta manera, el moviment excursionista pretén defensar el seu "terreny de joc", allò que li dóna raó de ser.

L'itinerari va començar al poble de Capdella (1.250m), des d'on, remuntant la vall de Filià, estava previst ascendir el Pic de Filià (2.780m).

El mal temps va acompanyar l'acte en tot moment. Per aquest fet, després de realitzar uns 1.000 metres de desnivell, veient que la boira persistent present durant tot el dia no amainava i que començava a nevar amb més intensitat, es va decidir desplegar la pancarta, on s'hi llegia "S.O.S PIRINEUS", i fer la lectura del manifest a uns 2.200m d'alçada.

A partir d'aquest punt alguns participants van recular i d'altres van decidir fer el cim en condicions de visibilitat escassa. No es va assolir el cim per tot el grup, però l'acció va ser tot un èxit ja que més de 200 persones hi van participar.

En la lectura del manifest realitzada per l'alpinista Josep Sicart, coordinador de Mountain Wilderness Internacional, es va demanar a l'Administració una moratòria de qualsevol projecte de construcció o ampliació de pistes d'esquí, l'aposta decidida per programes de creixement verament sostenibles, que els projectes i actuacions a realitzar en espais l'alta muntanya estiguin delimitats per la cura i la sensibilitat que requereix la seva fragilitat i especificitat.

També es va demanar un control del creixement urbanístic basat en la racionalitat i limitant la construcció de segones residències i que l'activitat tradicional, que és l'excursionisme, sigui tinguda en compte -d'acord amb el seu gran arrelament social- en la presa de decisions, com un agent més amb implicacions i repercussions sobre el territori.

Aquest acte reivindicatiu no és el primer que l'excursionisme català realitza al Pirineu. Juntament amb altres grups del moviment ecologista, com IPCENA o Depana, s'ha fet sentir aquests darrers anys la veu d'un sector d'usuaris i defensors de l'alta muntanya que, pel fet de ser heterogeni o pel fet de no ser tan nombrós com el col·lectiu de l'esquí, no ha estat tingut en compte alhora de gestionar els espais d'alta muntanya.

Cal afegir que aquesta acció reivindicativa, malgrat l'important nombre de persones amb que va comptar, no va patir cap mena d'incident ni va provocar cap impacte sobre el medi on es va dur a terme. A més, va comptar amb la supervisió d'Agents Rurals del Grup de Muntanya que van realitzar també l'ascensió.

MANIFEST

D’un temps ençà veiem impotents com un model depredador de territori està traient el nas a l’alta muntanya del nostre país. Aquestes muntanyes que sempre havíem cregut a recer de la destrucció que per exemple succeïa a les zones de la costa, avui dia estan en el punt de mira de promotors i especuladors amb aparent condescendència i permivisitat de les administracions.

A les planes és el golf, al litoral són les platges i a la muntanya és l’esquí. Els pretextos varien però l’objectiu sempre porta a construir i especular. El model bàrbar que ens ha deixat la costa convertida en una contínua urbanització, no podem permetre que sigui el referent a seguir pels Pirineus.

En els darrers anys poques activitats han generat un consens tant acrític com l’esquí de pista en els estaments polítics, econòmics i mediàtics. Així han proliferat projectes variats de construcció i ampliació d’estacions que han gaudit d’un gran beneplàcit, estenent-se fins i tot una certa sensació de barra lliure. En aquesta uniformitat s’ha fet difícil trobar escletxes on exposar punts de vista divergents que s’apartessin de la visió oficial-idílica difosa de les pistes d’esquí (centres creadors de riquesa, paradisos de la diversió, gaudir de la natura....) Tanmateix és una obvietat que a més dels aspectes positius que puguin tenir també presenten greus inconvenients.

En front d’això també ha resultat difícil fer arribar la veu de l’excursionisme, reivindicant el seu paper i l’existència d’altres maneres d’acostar-se i concebre l’alta muntanya, que per altra banda venen de molt enrera. L’alta muntanya per ella mateixa, on el seu bon estat de conservació és el millor reclam,

Ens trobem davant un creixement permanent de les estacions d’esquí: en nombre, en terreny ocupat i en territori afectat per les noves “necessitats” (apartaments, carreteres d’accés, serveis...). La deriva de les estacions d’esquí en parcs temàtics, en activitats amb un funcionament industrial, on el seu principal consum és el territori i on la seva raó de ser depassa de molt el facilitar el lliscament sobre la neu. De tot plegat s’en deriven un seguit de conseqüències negatives sobre el medi natural però també en la pràctica d’altres activitats començant per l’excursionisme (degradació d’espais, pèrdua d’intensitat, desaparició del silenci...).

Si analitzem l’impacte econòmic, la gran raó esgrimida i el motor que tira endavant tot el circ que s'ha anat muntant, no negarem el paper de revulsiu i complement d’ingressos que pot jugar el negoci de l’esquí. Però com en la ramaderia la sobrepastura és dolenta, en l’esquí, l’abús, el creixement indiscriminat i la barroeria pot suposar que els beneficis d’avui siguin la hipoteca del demà.

No ens oposem a la presència d’un nombre determinat de pistes d’esquí als Pirineus, sempre que s’avinguin a uns condicionants de proporcionalitat i sensibilitat. El problema rau en el seu constant expansionisme, afectant cada any nous boscos, noves comes, nous racons, nous cims... esdevenint així un creixement incompatible amb el manteniment de la qualitat i la dignitat dels espais d’alta muntanya.

Volem una alta muntanya que conservi la seva grandesa, la seva natura, la seva mística i la seva qualitat com a grans elements definidors. No volem una muntanya cada cop més banalitzada. Però pretenem i entenem també, que això no és possible sense un futur digne i pròsper per als seus habitants. En aquest punt ens oposem radicalment a la falsa dicotomia que se'ns planteja: complexos d’esquí o misèria. El futur i benestar de la gent del Pirineu no passa imprescindiblement pel creixement sostingut que no sostenible de la indústria de l’esquí. Creiem en altres models per aconseguir millores en la qualitat de vida basats en projectes menys agressius, menys trencadors d’equilibris i llegats i amb menys danys “col·laterals” al medi ambient i la pràctica d’altres activitats.

Finalment també reivindiquem el que d’una forma més imperceptible, però constant al llarg dels anys, els excursionistes hem aportat a les valls pirinenques, com a important conjunt que també som de “consumidors”. Sens dubte són uns ingressos inferiors als de la indústria de l’esquí, però amb una gran diferencia: no porten associada cap factura paisatgístico-ambiental, són absolutament sostenibles i distribuïts al llarg de tot l’any.